PRESENTACIÓ
L’ESCURÇA: UN “VOL” PER L’ESCOLA DELS ANYS 50
Era l’època del “pamvisucre”, dels “cubanos” de Can Mateu, de les “grasioses” de Can Ratxalet, dels “sants de la xiculata” Juncosa. D’anar a buscar “pades” per pescar “llisses” a la Riba, garotes, “patallides”, “peluts”… De “fer volts al carrer de les Botigues”, de les berenades al Puig de les Sorres, d’esperar les esbotzades a La Punta, de jugar al carrer, de la pineda d’en Lassús del barri del Pedró, dels estenedors de Can Gelada del barri del Passeig, “d’Els Tres Pins”. Dels balls i “cines” de Ca l’Hereu o “Pequín”, de la Ràdio amb els discos dedicats, del “biscuter”. De les barques a “La Plaja”, de La Clota sense barques…, de vinyes i olivars… però, sobretot, d’anar a l’escola.
Començàvem l’escolaritat un dilluns de setembre de l’any 1952. L’estiu i més recent la Festa Major quedaven enrera. Potser recordàvem la Festa Gran amb més nostàlgia per les “Barques d’en Jaumet”, els “Cavallitos”, les parades de “Tiro”, la “Tómbola”, la “Rateta”, la “Tortuga”, els “Avions”, els “Autoxocs”, la “Xurreria”…
Alguns, encara que no teníem 6 anys, gaudíem d’una il.lusíó i resistíem el pols de nerviosisme que corria per tot el cos pel que representava assistir per primera vegada als “estudis”. En el meu cas “traginava” una bossa de “cuiro”, que feia més mostra que jo, amb els estris necessaris. De totes maneres, el nostre material era més aviat escàs i el guardàvem dintre del “plumier”. Era una capsa de fusta (alguna amb dos “pisos”) que feia el servei de l’actual estoig. Hi guardàvem “l’escurça”, llapis, goma d’esborrar, algun llapis de color… Portava dues llibretes. Una de nova i l’altra estrenada amb feina que el meu pare m’havia posat a casa durant l’estiu. Aleshores no existia l’educació infantil escolaritzada i alguns la rebíem a casa i d’altres en classes particulars.
De llibres, ben pocs: el de lectura, el Catecisme i l’Enciclopèdia, manual que contenia totes les disciplines. Des de la “Lengua Castellana” fins a la Història Sagrada passant per l’Aritmètica, Geometria, Geografia… Cal ressaltar que una de les matèries que no hi mancava, la Urbanitat, dedicava les lliçons a ensenyar una sèrie de comportaments i bons costums que, malauradament, ara estan en desús i que fan tanta falta. Els llibres de lectura eren: “Lecciones de la Naturaleza” i “Lecciones de Cosas”. Aquest últim conté aquelles poesies i faules que ens apreníem i recitàvem de memòria. Recordo entre d’altres la del Sabio Sisebuto o La Carambola.
Recordo el recorregut, un camí que vaig fer cents de vegades. Sortia de casa, situada a la Plaça del Mercat, la creuava i enfilava el carrer, encara no asfaltat, “Liberación” (ara Pintor Joan Massanet). Durant el trajecte era costum de fer parada a Ca La Gràcia. Una petita botiga situada abans d’arribar a l’Ajuntament, on aquesta simpàtica senyora venia llaminadures i altres productes de menjar. Solíem comprar-hi per 20 ó 30 cèntims “esprit”, “regalíssia”, “carmelos” i “sidral”. Els que si gastaven més, “una rúbia”, s’omplien les butxaques.
Un cop acabat el carrer giraves a la dreta i es veia com s’alçava majestuós, dalt d‘un petit turó, l’escola de l’Escala. Era un sobri però bonic edifici de l’època republicana construït gràcies a l’esforç i a l’interès d’en Pepito Figueras i els altres components de l’ajuntament escalenc. Estava franquejat per una filera de xiprers que s’alçaven per sobre d’una barana de columnes que ens protegia de caure en un erm ple de roques i herba on fèiem cremar el “maig” els del barri del Pedró (on actualmente hi ha la Plaça de les Escoles).
El nostre primer mestre, el Sr. Rosés, no el recordo massa. De fet el vam tenir un parell de mesos. El dia 24 de novembre ens va venir el mestre nou. Aquest ja el recordo més. Un senyor alt, primet, ben plantat, amb bigotet i portava boina. Era el Sr. Oleaga. Fent memòria el situo vivint al carrer de La Torre al costat de Can Bayó (d’on torraven castanyes al mig del carrer per la festivitat de Tots Sants).
A la classe érem 30 alumnes repartits en tres seccions. La meva la formàvem en Josep Mª Simón, Ferran Bascuñana, Miquel Graboleda (e.p.r.), Josep Ximinis, Alfons Casas, Salvador Sala, Enric Estragués i Frederic Salart. Amb alguns d’ells i amb en Jaume Pagès, Joan Pujol, Joan Huerva, Ariel Donjó i Francesc Poch fórem companys durant molt temps, uns 6 anys. Amb altres fins al final de l’escolaritat. Durant el curs s’incorporaven altres alumnes, especialment fills de guàrdies civils o militars destinats a l’Escala. Recordo la incorporació de dos alumnes, els germans Casimiro i Alfonso Diéguez, fills del sergent Verona, destinat a la 5ª bateria del Milà. En recordo un altre, fill d’una família valenciana que havia vingut a “treballar l’arròs”. Era en Juan Antonio Garcia Tello.
Repassant els llibres de Registre sobresurten la quantitat de faltes d’assistència. El fred, el fort vent o la pluja eren raons suficients per quedar-se a casa. Corrien altres temps i un refredat mal portat (mal de “canyó” (“entre nas i canyó” que ens deia el Dr. Isern), tos, “galteres”, “la pigota cristallina”, “el xarrampió”, “el catarro”…) podia retenir-te molts dies sense sortir. La medicina no estava massa avançada i el millor remei era “covar” el constipat al llit. Al mateix llibre hi figuren diverses notes del mestre justificant aquestes faltes. Una d’elles diu textualment: “La assistencia ha sido muy irregular. Las principales causas han sido el frio, la gripe y la coqueluche, pues si bien algunas faltas han sido voluntarias, otras en cambio las han justificado la enfermedad o la inclemencia del tiempo agravada por la falta de calefacción en la escuela”. Aleshores no teníem res que escalfés aquelles classes tan grans. Més tard comptàvem amb les famoses estufes de llenya que feien més fum que escalfor. Més d’una vegada havíem de sortir al passadís fins que la “boira” s’hagués dissipat.
Altres notes que figuren en el Registre expliquen el motiu d’alguna baixa produïda: “Una causa que ha motivado dos bajas han sido escuelas clandestinas que absorven población infantil hasta los 7 años debido esencialmente a que retienen a los alumnos más horas que en la escuela nacional”. Es tractava de Ca La Srta. Mercedes i Ca La Tàtia.
El següent curs es van incorporar en Miguelín Uranga, en Josep Ribas i els cosins Jesús i Pere Sabadí.
Durant aquests dos cursos vam ocupar la classe del fons del passadís. Una classe gran, espaiosa, molt ben il.luminada pels grans finestrals. Des de que se’n va fer càrrec el Sr. Adroher, era la classe d’Orientació Marítima. Hi havia un armari-vitrina ple de coses relacionades amb el mar aportades pels mateixos alumnes amb la finalitat de fer un petit museu marítim. Aprenguérem a escriure les primeres frases, l’ortografia a base de fer dictats, fèiem cal.ligrafia… Tot això en castellà ja que la nostra llengua era prohibida. En matemàtiques aprenguérem les quatre operacions bàsiques. Els primers llibres i que encara conservo foren: “La Estrella” i “El Primer libro Escola”.
Era l’època de les permanències de 12 a 1 pagant una quota de 15 ptes al mes i del “repàs” de 5 a 6. Les classes es perllongaven fins el 15 de juliol i a partir d’aquesta data començaven les vacances d’estiu, d’esbarjo per a reposar, de prendre el sol, d’anar a banyar a La Creu, a l’Olla o a “La Plaja” segons el barri on vivies. Els que teníem més sort anàvem a Empúries amb les “Golondrines d’en Fèlix”. També era temps d’anar a repàs i no oblidar les coses que havíem après.
El curs 54-55 una colla de deixebles vam passar a la classe del mig amb el Sr. Vila. El primer dia quedàrem bocabadats dels treballs en net que feien tots, especialment en Francesc Callol, l’Àngel Catalán i en Joan Pellicer. Eren alumnes molt pulcres i tenien unes llibretes polides amb una cal.ligrafia i uns dibuixos envejables. En aquella època era costum, a la tarda, passar en net la feina que s’havia fet el matí encapçalant la pàgina amb un títol i un dibuixet que il.lustrava el tema. I també era típic el quadern de rotación. Consistia en una llibreta en la que hi participàvem tots els alumnes de manera rotativa amb activitats del curs de totes les àrees. També érem companys d’en Ferran Llistosella, Paulí Gironès, Joan Sureda (en Galan), Àngel Grivé…
Amb el Sr. Vila hi vam anar fins acabar l’escolaritat. Els que estudiàvem el batxiller prosseguírem fins als setze anys en classes particulars a casa seva.
Dels primers anys recordo que quan sortíem a “recreo” volíem jugar a futbol. Ens posàvem d’esquenes a la paret nord del pati, la paret de Can Puig Sureda i els més grans triaven. Els més petits ens quedàvem sense jugar. No hi havia més remei que entretenir-se amb el “vèlit”, la “baldufa”, les “boles” i les “capses de cerilles”, jugar a “bistri” o anar a buscar “or”. En dèiem or però no eren més que pedres brillants (quars) que aconseguíem picant les roques.
Si teníem xamba i ens escollien, no rascàvem bola, malgrat que volíem imitar l’ídol futbolístic de l’època: en Kubala. Però més de quatre vegades ens tocava d’anar a buscar la pilota a Ca La Damiana. No hi havia paret de tanca ni a la part oest ni sud. Sortia enfurismada de la barraca on habitava (situada on ara hi ha el Pavelló) i si arribava primera ja ens podíem acomiadar de la pilota. En el fons tenia raó. Els insistents cops de pilota li malmetien el seu jardí de margarites o geranis plantats en olles i altres estris de cuina vells que li servien de test.
Primerament, el món escolar era el nostre mestre, els companys de classe, la nostra classe i el pati. Més tard, les altres aules, la resta d’alumnes i els altres mestres de la planta baixa. Recordo el Sr. Mena, encarregat de la primera classe del passadís i al Sr. Àngel, mestre gallec que regentava la classe d’Orientació Marítima i que havia subtituït al Sr. Oleaga. Més tard fou rellevat pel Sr. Manuel de la Vega i Sr. Campillo.
El que recordo de les nenes i de les seves mestres és de més gran quan fèiem alguna incursió cap a les escales per “parlar” amb les amigues que anaven amb la Srta Isabel. Em refereixo a la Mª Esperança Colomeda, Immaculada Sabadí, Mercè Casadellà (e.p.r.), Anna Mª Juhé, Caterina Andreu, Antònia Damián (e.p.r.), Dolors Graboleda, Mª Carme Sureda (e.p.r.)… El fet és que les nenes anaven al primer pis, separades de nosaltres, i jugaven al pati nord. L’altra mestra era la Srta. Magda.
Les faltes d’assistència no sovintejaven tant, eren més espaiades però concentrades en èpoques determinades. Cal ressaltar el mes de maig del 55 amb una epidèmia de grip. El febrer del 56 i concretament la setmana del 13 al 18 es va produir segons una nota trobada: “Una asistencia muy irregular motivada al intenso frio”. És el famós any de la fred, de la gelada de les “vores del mar” i de la fotografia d’en Lassús a la portada de la revista Destino. Una altra que també recordo és l’epidèmia de tifus de finals del 56 i començaments del 57 que obligà molts nens a estar-se al llit moltes setmanes senceres. En el llibre de Registre hi figura la paraula “enfermo” al costat d’algun nom d’alumne afectat des del 17 de desembre fins a mitjans de març.
Durant aquests anys, mentres s’incorporaven nous deixebles, els més grans anaven plegant després de vuit cursos d’escolaritat i companyerisme. Alguns per tal de continuar estudiant, d’altres per anar a treballar d’aprenent amb els mecànics, fusters, lampistes, paletes… Recordo els nous alumnes incorporats: l’Àngel López, Salvador Feliu, Josep Mª Valls, els germans Joan i Pere Pascual, Josep Rodeja, Lluís Salart i l’Albert Callol (e.p.r.) amb el qual vaig ser company de taula, d’estudis i de colla. Alguns d’aquests alumnes procedien de Ca La Srta. Mercedes.
En l’aspecte pedagògic, cal ressaltar la bona tasca portada a terme pel nostre mestre, el Sr. Vila. Home seriós, rígid i que mantenia una disciplina a la classe gràcies a la qual treballaves de valent. Repassant llibretes d’aquells cursos ens podem adonar del progrés que assolíem. Entre altres tasques fèiem cal.ligrafia però havíem canviat d’eina. El llapis fou reemplaçat per la “pluma”. El tinter, el “secant” i les taques a la camisa o als pantalons complementaven aquest nou estri. La “pluma” és un estri conformat de dues parts: una peça metàl.lica, la “plumilla” i el mànec. Això et permetia canviar la “plumilla” segons el tipus d’escriptura que havies de fer. Era costum fer cal.ligrafia en lletra “redondilla” i “gòtica”. Per Nadal fèiem unes felicitacions que eren tot un treball. Estaven formades per una portada amb algun motiu nadalenc i farcida de fulls amb tota classe de treballs de les lliçons passades en net.
Teníem unes taules anomenades “pupitres” amb un caixò que es tancava amb una tapa inclinada. Dintre hi guardàvem els llibres i a la part plana havia un tinter de fusta enganxat i una ranura per a posar-hi els llapis. A la base de fusta hi anava incorporada la cadira. Hi havia pupitres individuals i dobles.
Ja es fomentava l’estalvi a través del ”Instituto Nacional de Previsión” aportant periódicamente una quantitat que recollia el mestre i que anotava en una llibreta de la “Mutualidad Escolar”. Les quantitats més freqüents eren entre 1 i 3 ptes. segons l’economia de la família.
Abans d’entrar a la classe i posats en fila al passadís davant dels murals del Sr. Faro, ens feien cantar himnes patriòtics de l’època. Aquests cants, celebrar el “mes de Maria” resant a una imatge de la Verge voltada de flors situada al fons del passadís, la còpia de la “Consigna” i de l’Evangeli els dissabtes al matí eren els costums patriòtics i religiosos del moment. En tenim referència en notes dels llibres de registre, testimoniant l’assistència de tots els alumnes a la celebració dels primers divendres de mes o a una missa: “Dia 23, Misa en la Iglesia Parroquial. Inauguración curso con asistencia de niños y niñas”. Una altra nota del 14 d’octubre diu textualment: “Funeral Solemne, muerte Pio XII con asistencia de todos los alumnos de la escuela”. Tots els inventaris de material d’aula contenien, a més de taules, cadires, pissarra.. “un crucifijo, un cuadro de la Virgen y un retrato del Caudillo”. També era costum d’anar a “Doctrina” on aconseguies una “salida” per anar al “cine de Ca Les Monges”, d’assistir a la missa del dumenge al costat del mestre o celebrar el Dia del Domund amb una recolecta de diners o “sellos” amb la finalitat d’apaivagar la gana en el món.
Era l’època de la llet en pols i del formatge. No sé si fèiem cara de gana o ens tenien compassió però els americans van “abocar el cove” enviant aquests productes a les escoles amb la finalitat de ser més ben alimentats.
Ara és l’època de les “xuxes”, dels “donuts”, dels “Kits-Kats”, dels “ous sorpresa” pels més petits, dels “cromos” de la millor lliga del món i de la més ben pagada i que facilita una entitat bancària. Ja no es van a buscar “pades” ni “patallides”, no queden “llisses”, ni “peluts”, ni “garotes”. D’anar a “fer volts amb moto i quanta més fressa millor,” de les berenades amb “pipes” en qualsevol racó, de no jugar al carrer, dels jocs de la “Play”, del mòbil, d’Internet, de l’IPhon, l’Ipad, l’Ipot… de la tele amb els reality-show, del cotxe amb airbag… De La Plaja sense barques, de La Clota amb barques, de xalets, apartaments … Tot ha canviat, però és l’època dels 75 anys de la nostra escola. Ha estat, és i serà l’època de continuar anant als “estudis”.
Jordi Piqué i Sagrera
(Alumne de l’Escola Nacional de l’Escala - Del 1952 al 1960)
Era l’època del “pamvisucre”, dels “cubanos” de Can Mateu, de les “grasioses” de Can Ratxalet, dels “sants de la xiculata” Juncosa. D’anar a buscar “pades” per pescar “llisses” a la Riba, garotes, “patallides”, “peluts”… De “fer volts al carrer de les Botigues”, de les berenades al Puig de les Sorres, d’esperar les esbotzades a La Punta, de jugar al carrer, de la pineda d’en Lassús del barri del Pedró, dels estenedors de Can Gelada del barri del Passeig, “d’Els Tres Pins”. Dels balls i “cines” de Ca l’Hereu o “Pequín”, de la Ràdio amb els discos dedicats, del “biscuter”. De les barques a “La Plaja”, de La Clota sense barques…, de vinyes i olivars… però, sobretot, d’anar a l’escola.
Començàvem l’escolaritat un dilluns de setembre de l’any 1952. L’estiu i més recent la Festa Major quedaven enrera. Potser recordàvem la Festa Gran amb més nostàlgia per les “Barques d’en Jaumet”, els “Cavallitos”, les parades de “Tiro”, la “Tómbola”, la “Rateta”, la “Tortuga”, els “Avions”, els “Autoxocs”, la “Xurreria”…
Alguns, encara que no teníem 6 anys, gaudíem d’una il.lusíó i resistíem el pols de nerviosisme que corria per tot el cos pel que representava assistir per primera vegada als “estudis”. En el meu cas “traginava” una bossa de “cuiro”, que feia més mostra que jo, amb els estris necessaris. De totes maneres, el nostre material era més aviat escàs i el guardàvem dintre del “plumier”. Era una capsa de fusta (alguna amb dos “pisos”) que feia el servei de l’actual estoig. Hi guardàvem “l’escurça”, llapis, goma d’esborrar, algun llapis de color… Portava dues llibretes. Una de nova i l’altra estrenada amb feina que el meu pare m’havia posat a casa durant l’estiu. Aleshores no existia l’educació infantil escolaritzada i alguns la rebíem a casa i d’altres en classes particulars.
De llibres, ben pocs: el de lectura, el Catecisme i l’Enciclopèdia, manual que contenia totes les disciplines. Des de la “Lengua Castellana” fins a la Història Sagrada passant per l’Aritmètica, Geometria, Geografia… Cal ressaltar que una de les matèries que no hi mancava, la Urbanitat, dedicava les lliçons a ensenyar una sèrie de comportaments i bons costums que, malauradament, ara estan en desús i que fan tanta falta. Els llibres de lectura eren: “Lecciones de la Naturaleza” i “Lecciones de Cosas”. Aquest últim conté aquelles poesies i faules que ens apreníem i recitàvem de memòria. Recordo entre d’altres la del Sabio Sisebuto o La Carambola.
Recordo el recorregut, un camí que vaig fer cents de vegades. Sortia de casa, situada a la Plaça del Mercat, la creuava i enfilava el carrer, encara no asfaltat, “Liberación” (ara Pintor Joan Massanet). Durant el trajecte era costum de fer parada a Ca La Gràcia. Una petita botiga situada abans d’arribar a l’Ajuntament, on aquesta simpàtica senyora venia llaminadures i altres productes de menjar. Solíem comprar-hi per 20 ó 30 cèntims “esprit”, “regalíssia”, “carmelos” i “sidral”. Els que si gastaven més, “una rúbia”, s’omplien les butxaques.
Un cop acabat el carrer giraves a la dreta i es veia com s’alçava majestuós, dalt d‘un petit turó, l’escola de l’Escala. Era un sobri però bonic edifici de l’època republicana construït gràcies a l’esforç i a l’interès d’en Pepito Figueras i els altres components de l’ajuntament escalenc. Estava franquejat per una filera de xiprers que s’alçaven per sobre d’una barana de columnes que ens protegia de caure en un erm ple de roques i herba on fèiem cremar el “maig” els del barri del Pedró (on actualmente hi ha la Plaça de les Escoles).
El nostre primer mestre, el Sr. Rosés, no el recordo massa. De fet el vam tenir un parell de mesos. El dia 24 de novembre ens va venir el mestre nou. Aquest ja el recordo més. Un senyor alt, primet, ben plantat, amb bigotet i portava boina. Era el Sr. Oleaga. Fent memòria el situo vivint al carrer de La Torre al costat de Can Bayó (d’on torraven castanyes al mig del carrer per la festivitat de Tots Sants).
A la classe érem 30 alumnes repartits en tres seccions. La meva la formàvem en Josep Mª Simón, Ferran Bascuñana, Miquel Graboleda (e.p.r.), Josep Ximinis, Alfons Casas, Salvador Sala, Enric Estragués i Frederic Salart. Amb alguns d’ells i amb en Jaume Pagès, Joan Pujol, Joan Huerva, Ariel Donjó i Francesc Poch fórem companys durant molt temps, uns 6 anys. Amb altres fins al final de l’escolaritat. Durant el curs s’incorporaven altres alumnes, especialment fills de guàrdies civils o militars destinats a l’Escala. Recordo la incorporació de dos alumnes, els germans Casimiro i Alfonso Diéguez, fills del sergent Verona, destinat a la 5ª bateria del Milà. En recordo un altre, fill d’una família valenciana que havia vingut a “treballar l’arròs”. Era en Juan Antonio Garcia Tello.
Repassant els llibres de Registre sobresurten la quantitat de faltes d’assistència. El fred, el fort vent o la pluja eren raons suficients per quedar-se a casa. Corrien altres temps i un refredat mal portat (mal de “canyó” (“entre nas i canyó” que ens deia el Dr. Isern), tos, “galteres”, “la pigota cristallina”, “el xarrampió”, “el catarro”…) podia retenir-te molts dies sense sortir. La medicina no estava massa avançada i el millor remei era “covar” el constipat al llit. Al mateix llibre hi figuren diverses notes del mestre justificant aquestes faltes. Una d’elles diu textualment: “La assistencia ha sido muy irregular. Las principales causas han sido el frio, la gripe y la coqueluche, pues si bien algunas faltas han sido voluntarias, otras en cambio las han justificado la enfermedad o la inclemencia del tiempo agravada por la falta de calefacción en la escuela”. Aleshores no teníem res que escalfés aquelles classes tan grans. Més tard comptàvem amb les famoses estufes de llenya que feien més fum que escalfor. Més d’una vegada havíem de sortir al passadís fins que la “boira” s’hagués dissipat.
Altres notes que figuren en el Registre expliquen el motiu d’alguna baixa produïda: “Una causa que ha motivado dos bajas han sido escuelas clandestinas que absorven población infantil hasta los 7 años debido esencialmente a que retienen a los alumnos más horas que en la escuela nacional”. Es tractava de Ca La Srta. Mercedes i Ca La Tàtia.
El següent curs es van incorporar en Miguelín Uranga, en Josep Ribas i els cosins Jesús i Pere Sabadí.
Durant aquests dos cursos vam ocupar la classe del fons del passadís. Una classe gran, espaiosa, molt ben il.luminada pels grans finestrals. Des de que se’n va fer càrrec el Sr. Adroher, era la classe d’Orientació Marítima. Hi havia un armari-vitrina ple de coses relacionades amb el mar aportades pels mateixos alumnes amb la finalitat de fer un petit museu marítim. Aprenguérem a escriure les primeres frases, l’ortografia a base de fer dictats, fèiem cal.ligrafia… Tot això en castellà ja que la nostra llengua era prohibida. En matemàtiques aprenguérem les quatre operacions bàsiques. Els primers llibres i que encara conservo foren: “La Estrella” i “El Primer libro Escola”.
Era l’època de les permanències de 12 a 1 pagant una quota de 15 ptes al mes i del “repàs” de 5 a 6. Les classes es perllongaven fins el 15 de juliol i a partir d’aquesta data començaven les vacances d’estiu, d’esbarjo per a reposar, de prendre el sol, d’anar a banyar a La Creu, a l’Olla o a “La Plaja” segons el barri on vivies. Els que teníem més sort anàvem a Empúries amb les “Golondrines d’en Fèlix”. També era temps d’anar a repàs i no oblidar les coses que havíem après.
El curs 54-55 una colla de deixebles vam passar a la classe del mig amb el Sr. Vila. El primer dia quedàrem bocabadats dels treballs en net que feien tots, especialment en Francesc Callol, l’Àngel Catalán i en Joan Pellicer. Eren alumnes molt pulcres i tenien unes llibretes polides amb una cal.ligrafia i uns dibuixos envejables. En aquella època era costum, a la tarda, passar en net la feina que s’havia fet el matí encapçalant la pàgina amb un títol i un dibuixet que il.lustrava el tema. I també era típic el quadern de rotación. Consistia en una llibreta en la que hi participàvem tots els alumnes de manera rotativa amb activitats del curs de totes les àrees. També érem companys d’en Ferran Llistosella, Paulí Gironès, Joan Sureda (en Galan), Àngel Grivé…
Amb el Sr. Vila hi vam anar fins acabar l’escolaritat. Els que estudiàvem el batxiller prosseguírem fins als setze anys en classes particulars a casa seva.
Dels primers anys recordo que quan sortíem a “recreo” volíem jugar a futbol. Ens posàvem d’esquenes a la paret nord del pati, la paret de Can Puig Sureda i els més grans triaven. Els més petits ens quedàvem sense jugar. No hi havia més remei que entretenir-se amb el “vèlit”, la “baldufa”, les “boles” i les “capses de cerilles”, jugar a “bistri” o anar a buscar “or”. En dèiem or però no eren més que pedres brillants (quars) que aconseguíem picant les roques.
Si teníem xamba i ens escollien, no rascàvem bola, malgrat que volíem imitar l’ídol futbolístic de l’època: en Kubala. Però més de quatre vegades ens tocava d’anar a buscar la pilota a Ca La Damiana. No hi havia paret de tanca ni a la part oest ni sud. Sortia enfurismada de la barraca on habitava (situada on ara hi ha el Pavelló) i si arribava primera ja ens podíem acomiadar de la pilota. En el fons tenia raó. Els insistents cops de pilota li malmetien el seu jardí de margarites o geranis plantats en olles i altres estris de cuina vells que li servien de test.
Primerament, el món escolar era el nostre mestre, els companys de classe, la nostra classe i el pati. Més tard, les altres aules, la resta d’alumnes i els altres mestres de la planta baixa. Recordo el Sr. Mena, encarregat de la primera classe del passadís i al Sr. Àngel, mestre gallec que regentava la classe d’Orientació Marítima i que havia subtituït al Sr. Oleaga. Més tard fou rellevat pel Sr. Manuel de la Vega i Sr. Campillo.
El que recordo de les nenes i de les seves mestres és de més gran quan fèiem alguna incursió cap a les escales per “parlar” amb les amigues que anaven amb la Srta Isabel. Em refereixo a la Mª Esperança Colomeda, Immaculada Sabadí, Mercè Casadellà (e.p.r.), Anna Mª Juhé, Caterina Andreu, Antònia Damián (e.p.r.), Dolors Graboleda, Mª Carme Sureda (e.p.r.)… El fet és que les nenes anaven al primer pis, separades de nosaltres, i jugaven al pati nord. L’altra mestra era la Srta. Magda.
Les faltes d’assistència no sovintejaven tant, eren més espaiades però concentrades en èpoques determinades. Cal ressaltar el mes de maig del 55 amb una epidèmia de grip. El febrer del 56 i concretament la setmana del 13 al 18 es va produir segons una nota trobada: “Una asistencia muy irregular motivada al intenso frio”. És el famós any de la fred, de la gelada de les “vores del mar” i de la fotografia d’en Lassús a la portada de la revista Destino. Una altra que també recordo és l’epidèmia de tifus de finals del 56 i començaments del 57 que obligà molts nens a estar-se al llit moltes setmanes senceres. En el llibre de Registre hi figura la paraula “enfermo” al costat d’algun nom d’alumne afectat des del 17 de desembre fins a mitjans de març.
Durant aquests anys, mentres s’incorporaven nous deixebles, els més grans anaven plegant després de vuit cursos d’escolaritat i companyerisme. Alguns per tal de continuar estudiant, d’altres per anar a treballar d’aprenent amb els mecànics, fusters, lampistes, paletes… Recordo els nous alumnes incorporats: l’Àngel López, Salvador Feliu, Josep Mª Valls, els germans Joan i Pere Pascual, Josep Rodeja, Lluís Salart i l’Albert Callol (e.p.r.) amb el qual vaig ser company de taula, d’estudis i de colla. Alguns d’aquests alumnes procedien de Ca La Srta. Mercedes.
En l’aspecte pedagògic, cal ressaltar la bona tasca portada a terme pel nostre mestre, el Sr. Vila. Home seriós, rígid i que mantenia una disciplina a la classe gràcies a la qual treballaves de valent. Repassant llibretes d’aquells cursos ens podem adonar del progrés que assolíem. Entre altres tasques fèiem cal.ligrafia però havíem canviat d’eina. El llapis fou reemplaçat per la “pluma”. El tinter, el “secant” i les taques a la camisa o als pantalons complementaven aquest nou estri. La “pluma” és un estri conformat de dues parts: una peça metàl.lica, la “plumilla” i el mànec. Això et permetia canviar la “plumilla” segons el tipus d’escriptura que havies de fer. Era costum fer cal.ligrafia en lletra “redondilla” i “gòtica”. Per Nadal fèiem unes felicitacions que eren tot un treball. Estaven formades per una portada amb algun motiu nadalenc i farcida de fulls amb tota classe de treballs de les lliçons passades en net.
Teníem unes taules anomenades “pupitres” amb un caixò que es tancava amb una tapa inclinada. Dintre hi guardàvem els llibres i a la part plana havia un tinter de fusta enganxat i una ranura per a posar-hi els llapis. A la base de fusta hi anava incorporada la cadira. Hi havia pupitres individuals i dobles.
Ja es fomentava l’estalvi a través del ”Instituto Nacional de Previsión” aportant periódicamente una quantitat que recollia el mestre i que anotava en una llibreta de la “Mutualidad Escolar”. Les quantitats més freqüents eren entre 1 i 3 ptes. segons l’economia de la família.
Abans d’entrar a la classe i posats en fila al passadís davant dels murals del Sr. Faro, ens feien cantar himnes patriòtics de l’època. Aquests cants, celebrar el “mes de Maria” resant a una imatge de la Verge voltada de flors situada al fons del passadís, la còpia de la “Consigna” i de l’Evangeli els dissabtes al matí eren els costums patriòtics i religiosos del moment. En tenim referència en notes dels llibres de registre, testimoniant l’assistència de tots els alumnes a la celebració dels primers divendres de mes o a una missa: “Dia 23, Misa en la Iglesia Parroquial. Inauguración curso con asistencia de niños y niñas”. Una altra nota del 14 d’octubre diu textualment: “Funeral Solemne, muerte Pio XII con asistencia de todos los alumnos de la escuela”. Tots els inventaris de material d’aula contenien, a més de taules, cadires, pissarra.. “un crucifijo, un cuadro de la Virgen y un retrato del Caudillo”. També era costum d’anar a “Doctrina” on aconseguies una “salida” per anar al “cine de Ca Les Monges”, d’assistir a la missa del dumenge al costat del mestre o celebrar el Dia del Domund amb una recolecta de diners o “sellos” amb la finalitat d’apaivagar la gana en el món.
Era l’època de la llet en pols i del formatge. No sé si fèiem cara de gana o ens tenien compassió però els americans van “abocar el cove” enviant aquests productes a les escoles amb la finalitat de ser més ben alimentats.
Ara és l’època de les “xuxes”, dels “donuts”, dels “Kits-Kats”, dels “ous sorpresa” pels més petits, dels “cromos” de la millor lliga del món i de la més ben pagada i que facilita una entitat bancària. Ja no es van a buscar “pades” ni “patallides”, no queden “llisses”, ni “peluts”, ni “garotes”. D’anar a “fer volts amb moto i quanta més fressa millor,” de les berenades amb “pipes” en qualsevol racó, de no jugar al carrer, dels jocs de la “Play”, del mòbil, d’Internet, de l’IPhon, l’Ipad, l’Ipot… de la tele amb els reality-show, del cotxe amb airbag… De La Plaja sense barques, de La Clota amb barques, de xalets, apartaments … Tot ha canviat, però és l’època dels 75 anys de la nostra escola. Ha estat, és i serà l’època de continuar anant als “estudis”.
Jordi Piqué i Sagrera
(Alumne de l’Escola Nacional de l’Escala - Del 1952 al 1960)